Itinerari quasi imaginari per l’antic call de la Ciutat de Mallorca

Rosa Planas


Cal veritablement un esforç de la imaginació per reconstruir mínimament el que va ser l’antic call de la Ciutat de Mallorca, ja que malauradament res físic no se n’ha conservat, tret del traçat dels carrers i els emplaçaments (a vegades més intuïts que no demostrats). Sols la història, a través de documents episòdics, ens parla de la realitat tangible d’una ciutat que, durant segles, va tenir un dels calls més importants de la Mediterrània occidental. Lamentablement, la secular falta de respecte cap a les cultures diferents ha tingut com a resultat aquesta allisada de la superfície urbana, conseqüència d’una destrucció que afecta també la cultura islàmica de Palma.
L’arribada dels jueus a l’illa, com al conjunt de les Balears, es remunta a l’època romana. Probablement hi arribaren en grups de comerciants per instal·lar petites agrupacions de tipus mercantil. Sabem per l’epístola del bisbe Sever, de Ciutadella de Menorca, que al segle V hi havia una important comunitat a l’illa de Menorca, comunitat que es convertí al cristianisme massivament en una de les primeres conversions d’aquest tipus de què es té record a Europa. A Mallorca, hem d’avançar una mica més en el temps per tenir notícia d’assentaments jueus importants. La narració de la croada catalanopisana de 1115 ens parla sobre l’existència de grups jueus organitzats a la madina musulmana.
Quan es produí l’entrada del rei Jaume I a la Ciutat de Mallorca, a través d’una de les portes, anomenada Pintada, la llegenda conta que li sortiren a l’encontre un grup de jueus que es planyien davant seu. El rei, generós amb les minories, els prometé protecció i respecte a les seves vides i bens. A partir d’aquí l’existència de jueus de la Ciutat de Mallorca ve confirmada per diferents documents.
La comunitat que trobà el rei En Jaume residia a la part alta de la ciutat, vora el palau dels valís, al recinte de l’Almudaina. El call s’assentava a l’emplaçament que avui ocupa el carrer de Palau, des de les arcades fins al Palau March. Més o menys en el punt on comença el carrer que du fins a la catedral, s’hi alçava l’anomenada porta dels Jueus(1), i el recinte transcorria entre aquest espai i la muralla que formaven l’extrem de l’actual carrer de Conqueridor. Els jueus aquí instal·lats pertanyien a les classes adinerades i il·lustrades, i es dedicaven a fer feines qualificades relacionades amb l’escriptura i amb el càlcul, a més de ser administradors de finques, algunes de les quals eren de la seva propietat. Un segon grup de jueus artesans residia a la futura porció de Nunó Sanç, i comprenia, entre d’altres, l’actual carrer de Sant Bartomeu. Aquesta segona ubicació fou l’origen de l’anomenat call menor.

Aviat el primitiu nucli jueu de l’Almudaina quedà petit a causa de l’increment de la població i dels nous grups que arribaren, atrets pels privilegis atorgats pel rei Jaume I. Aprofitant el fet que s’havia de construir l’església i el convent dels frares dominics, s’assignaren uns terrenys dintre de la ciutat perquè els jueus hi construïssin el seu nou call. L’any 1296 els frares predicadors començaven la construcció de la seva monumental església. El lloc escollit per els jueus, en substitució de l’antic, estava situat entre les portes de la Calatrava, Santa Fe i del Temple. Jaume II els va concedir els terrenys a perpetuïtat, amb el dret de comprar solars i bastir-hi cases en el cas que els quedàs petit.
Malgrat barrejar-se opinions divergents (2), tots els autors coincideixen a dir que l’anomenat call major de la Ciutat de Mallorca formava un perímetre bastant ampli que abastava la zona de la Calatrava, el Temple i també els carrers actuals de la Posada de Montserrat (probablement era el carrer major del call) i els també actuals de Monti-sion i Sol. El call major comptava amb una sinagoga (dita també Major) en distinció d’altres sinagogues de menys importància, fins i tot privades, que hi devien coexistir. Fonts públiques, forns de pa, carnisseria, hospici, escoles i altres institucions pròpies feien part d’aquesta jueria incipient però ben equipada que esdevindria amb el temps nucli de residència d’una de les comunitats més importants de la Mediterrània.
Una de les sinagogues es va aixecar en els solar que avui ocupa l’església de Monti-sion i, segons conten les fonts de l’època, era molt proporcionada i bella. Però aquesta sinagoga els fou confiscada l’any 1315 i convertida en església cristiana, anomenada de Santa Fe. La situació poc oportuna de la nova església va fer que els jueus demanassin al rei que fos tancada al culte públic. D’aquesta manera, després d’algun temps de negociacions i d’estira-i-arronses, els va ser concedit que una nova Santa Fe, situada fora del call i prop de la porta del Camp, fos construïda per substituir la primera. L’església, que correspon a l’actual del mateix nom, va ser pagada amb els doblers dels jueus. L’antiga sinagoga, però, mai més no va tornar a ser utilitzada com a tal, cosa que comportà l’existència d’altres llocs de culta, més o menys encoberts i privats, on els jueus mantingueren viva la religió fins a la conversió definitiva situada devers l’any 1435.
Per desgràcia nostra, sols recorden el recinte del call i d’algunes de les seves institucions els noms d’uns quants carrers que sortosament han sobreviscut fins als nostres dies. Cap inscripció, cap senyal física, cap pedra o escriptura resta d’aquella important comunitat. No sabem ni l’emplaçament dels banys públics, ni dels cementiris (tret d’algunes referències poc aclarides); (3) tampoc no ha sobreviscut cap ornament de la seva més que notable i luxosa de la seva sinagoga major... Tot ens ho hem d’imaginar, tot ho hem de deixar a l’esforç de la nostra intuïció. Però cal preservar, com la darrera petja de la presència jueva medieval a la nostra ciutat, el traçat dels carrers. Fins i tot s’han de conservar els carrerons insignificants, alguns sense sortida, que formen part de l’estructura medieval d’una part considerable d’aquesta zona del barri antic. Les intervencions agressives i poc respectuoses poden fer malbé les darreres miques que ens en queden. Tenim, l’obligació de conservar per el segle XXI aquest llegat urbanístic i mantenir viu el record d’una de les comunitats més reeixides. Figures com Simon ben Xemà Duran, Moisès ben Maimó –més conegut com Lleó Mosconi-, Abraham i Jafudà Cresques, exigeixen, a més d’un simple rètol que els recordi, que es preservi el lloc on van viure i on van assolir el seu renom com a científics, teòlegs o metges.

El call major no va ser l’únic de la ciutat, del seu nom ja se’n deriva l’existència d’un altre lloc de residència dels jueus, anomenat en els documents call menor. Aquest s’ubicava a l’actual carrer de Sant Bartomeu i ocupava part de l’espai de Jaume II i del carrer de les Monges. Coexistí amb el call major, i fins i tot, va tenir la seva sinagoga. L’església de Sant Bartomeu, avui desapareguda, que va ser reutilitzada per les monges de la Misericòrdia que bastiren el seu convent just al costat, sembla haver estat en orígens una petita sinagoga que era el lloc de culte d’aquest call menor. No s’ha pogut establir l’antiguitat d’aquesta jueria, però és tant o més antiga que la del call major. Tampoc no se sap si s’havia separat de l’altre per motius de culte (recordem que hi havia, i hi ha, diferents rituals entre els jueus de diverses procedències), o per qüestions d’agrupament gremial (botigues d’artesans). Si més no caldria conèixer quan va desaparèixer, ja que no va ser atacat al mateix temps que el major, l’any 1391.
Per acabar, parlarem, d’un carrer situat a la parròquia de Santa Creu, molt a prop del port i les drassanes, que durant una bona part del segle XV va dur el nom del carrer dels Jueus. Aquest nom fa pensar en un assentament limitat, on devien residir, tal vegada esporàdicament, mercaders i negociants que havien de controlar les mercaderies que circulaven per la Mediterrània.
Amb aquest breu i concentrat repàs pels calls de la Ciutat de Mallorca, volem incidir una vegada més en la necessitat de preservar les restes que queden i encoratjar l’estudi dels possibles descobriments arqueològics que encara s’han de fer. La memòria és un actiu, l’oblit una vergonya.

(1) La porta dels Jueus he de ser l’anomenada posteriorment volta Pintada, que creuava el carrer del Palau just a l’altura de la mitgera dels edificis de l’Ajuntament i del Consell Insular de Mallorca. (M. Riera Frau, p.87).

(2) Vegeu A. Pons, L. Isaacs, J. M. Quadrado, M. Riera, D. Zaforteza, G. Alomar, J. Riera Sans, G. Llompart, etc. autors que han tractat de l’antic emplaçament del call Major, però que en alguns aspectes han mostrat divergències importants.

(3) “El desentierro del caballero Agustín Serralta de su sepultura de Santo Domingo, al que aborrecían, y cuyo cadaver quemaron a las afueras de la puerta del Campo, en los terrenos que habían sido cementerio judio”.